“L’escolarització abans dels 3 anys”. Maria Costa

El meu fill és petit, el porto o no el porto a l’escola? Aspectes que ens ajudaran a decidir-nos.

Si volem tenir en compte un harmònic desenvolupament emocional i psicològic del nostre fill/lla, el país en que vivim ens ho posa realment molt complicat a les famílies, i ens obliga a fer autèntics malabars en els horaris i les jornades laborals.

En comparació amb 35 països Europeus, Espanya es troba al nº 27 de la llista en quant  a facilitats socioeconòmiques de conciliació laboral i familiar, sent dels països de la Unió amb menys dies de baixa de maternitat i paternitat.

És força habitual quan tenim fills/es, que la realitat en que ens trobem les famílies és que vivim lluny de les nostres famílies d’origen, i fins hi tot en pobles i ciutats en els quals fa poc que hem decidit anar-hi a viure. O bé la família (els avis) són a prop, però també treballen i no se’n poden ocupar.

Per tant, la xarxa social i familiar es redueix de forma que l’Infant té poques possibilitats de relació fora del nucli familiar més proper, que li fan difícil que pugui cobrir les seves necessitats de joc, comunicació i relació amb els nens de la seva edat.

A més a més a això si suma la necessitat dels pares i mares d’anar  a treballar, i per tant l’escolarització pot acabar essent  una obligació, més que no pas una opció.

Està clar que logísticament les famílies necessitem suport per criar els nostres fills. Però  caldrà buscar ON trobar aquest suport, COM organitzar-ho i QUAN fer-ho.

ON?  Avui en dia, és ben sabut que existeixen altres modalitats a més a més de les escoles bressol, per conciliar vida laboral i familiar, com són els espais familiars o de criança, les mares de dia, i espais de suport familiar per hores, que s’ajusten molt bé a les necessitats de socialització dels més petits. Espais on són  atesos de la forma més individualitzada. I amb el menor nombre de nens i nenes possible.

QUAN? Quan més tard millor.

COM?  de forma allò més gradual,  progressiva, i amorosament possible. I ampliant el nombre d’hores que ens separem d’ells paulatinament, i fent de la separació un moment cuidat, amorós i el més familiar i natural possible.

Per tant, partim de la base que un nen/a abans dels 3 anys no li cal estar escolaritzat. El seu desenvolupament psico-afectiu,  ens demana en realitat, que pugui fer un vincle molt intens i selectiu amb la seva mare o la persona que fa aquesta funció. I que poc a poc i de forma molt gradual pugui anar ampliant els vincles que fa amb altres persones, que acostumen a ser el pare, o qui fa aquesta funció, germans, avis i altres familiars i amics molt propers.

Si l’entorn familiar i social en que ha nascut el nen, li permet establir un vincle intens amb la figura materna, i aquesta família disposa d’un entorn suficientment variat en quant a persones amb qui l’Infant es pot relacionar i/o vincular. Així com també dona la possibilitat al nen/a de experimentar, explorar el seu entorn a través de jocs, propostes d’activitats de moviment, adequades al seu ritme i interessos. Realment no cal que aquest infant sigui escolaritzat.

Ens anirà bé saber quines són les necessitats emocionals i psicològiques dels infants des de  que neixen fins als 3 anys aproximadament.

Partim des del començament:

  • 0-6 mesos. No té consciencia d’ell mateix. No hi ha pensament, només sensacions i percepcions. Te la sensació que ell i la mare són una sola persona. Aquesta sensació dura ben bé 5 mesos. Per tant abans dels 6 mesos és arriscat que el bebè se separi de la seva mare (o qui fa la funció) ja que el vincle amb ella encara no està del tot consolidat. I això pot crear posteriorment dificultats en la separació emocional mare-infant. I altres problemàtiques indirectes que poden afectar al seu desenvolupament motriu, social, emocional així com també altres dificultats més visibles en el dormir o en l’alimentació.
  • Dels 6 als 18 mesos. Els nadons necessiten vincular-se de forma molt intensa i seleccionant molt amb qui ho fan. A partir dels 6 ja podem dir que el vincle està consolidat, abans no.

Necessitarà gairebé de forma exclusiva que la persona amb qui ha establert el primer vincle, estigui molt present. I per tant si el vincle primari ha de marxar, i se n’ha d’ocupar un altre, hauria de ser amb   una  persona amb qui altre cop pogués vincular-se estretament, i durant poques hores.

No necessita ni li interessen els altres nens/es de la seva edat.  Així doncs no està preparat encara per establir relacions continuades amb altres nens i nenes.

  • Els nadons s’angoixen, i s’angoixen molt quan l’adult amb qui ha creat el vincle intens, marxa. Això passa a partir dels 8/10 mesos. I se’n diu ANGOIXA DE SEPARACIÓ.

Abans dels 6 mesos, pot ser que no s’adoni massa que la figura de vincle marxa, perquè el vincle encara no està del tot construït. Però no vol dir que no hi pateixi.

A partir dels 8/10 mesos,  és conscient de qui li dona seguretat, amb qui se sent protegit, amb qui ha establert aquest lligam tant i tan fort, per això s’angoixa si la figura de vincle marxa.

Aquesta angoixa és normal, cal que l’Infant la pugui superar, però si la figura materna marxa durant moltes hores, realment l’angoixa és massa intensa i l’Infant ho té difícil per poder superar-la. Per aquest motiu, quan els infants tenen aproximadament 8/10 mesos  és un moment crític perquè comenci a separar-se durant moltes hores de la figura materna.

  • A partir dels 18 mesos, si que necessita ampliar el vincle amb altres persones adultes, diferents de la mare i el pare (o qui en faci la funció). Però si se’l deixa que s’expressi de forma natural i espontània, sempre seleccionarà molt bé amb qui es vincula. Voldrà vincular-se amb altres adults, però no amb els seus companys iguals d’edat. És a dir, tindrà interès per relacionar-se amb altres infants però en períodes de temps curtets.

En aquesta edat també, es pot dir,  que l’Infant ja ha pogut separar-se de la mare, havent superat l’angoixa de separació. S’angoixa però d’una forma que li resulta acceptable i pot superar. Per tant a partir de l’any podria començar a ser un període no tant crític, per iniciar la separació perllongada en el temps.

No desitjarà separar-se’n, però si li agradarà relacionar-se per períodes curts i tornar amb la seva figura materna.

  • A partir dels 2 anys, si el vincle amb la figura materna ha estat intens i durador. I se li ha respectat les seves necessitats de vinculació amb altres poquetes persones adultes i de relació amb altres infants. Podrà assolir i fins i tot desitjarà poder separar-se de les figures vinculars i estarà obert a explorar el món que li espera al seu davant.

Caldrà tenir en compte que aquest procés d’obertura cap al món, és a dir, la necessitat de socialitzar-se, comença ara i que és variable en cada cas. I que encara ens trobem amb un infant semidepenent que necessita que el seu cuidador estigui molt present, disponible i a l’escolta de les seves necessitats.

  • A partir dels 3 anys, es pot dir que ja controla el seu cos de forma molt més autònoma, controla en general, el pipi i la caca, se sap fer entendre quan parla, necessita relacionar-se amb nens i nenes de la seva edat, pot emocionalment entendre que els seus familiars marxen durant varies hores, i per tant estarà preparat per ser escolaritzat.

A partir d’aquestes dades podem si més no replantejar-nos si és possible fer horaris laborals més reduïts. Allargar la incorporació de la mare a la feina. Comptar amb el suport  dels familiars propers, o cangurs. Per tal de garantir que el nostre fill/a pugui consolidar el vincle fins als 6 mesos, reduir l’angoixa de separació, i ser cuidat de la forma més individualitzada possible, evitant estar exposat a la relació continuada amb altres companys de la seva edat, quan encara no està preparat.

Un autèntic repte pels pares i les mares d’aquest país, que s’allarga fins als 3 anys.

Maria Costa Formoso